L’any 1537, Enric VIII, rei d’Anglaterra, va perdre la seva tercera esposa, Jane Seymour, a conseqüència del part del seu fill Eduard, futur rei Eduard VI. Anys abans, s’havia divorciat de la seva primera esposa, Catalina d’Aragó, per casar-se amb Anne Boleyn, provocant la ruptura amb l’Església de Roma. Més tard, Anne Boleyn, mare de la futura reina Elizabeth I, va ser decapitada sota l’acusació de traïció i adulteri. L’estiu de 1539, més de dos anys després de la mort de la seva tercera esposa, Jane, Enric VIII en cercava una altra entre les princeses i nobles dames d’Europa. Després de múltiples intents i contactes, el lord canceller, Thomas Cromwell, per motius d’estratègia política, va postular per una nova candidata. El rei Enric va enviar al continent el seu pintor de cort, el mestre Hans Holbein, per pintar el retrat de qui acabaria sent la seva quarta esposa, Anne, germana del duc de Cleves. Els fets coneguts es limiten a constatar que el rei, en veure el retrat, va consentir encantat a casar-s’hi però que de manera sorprenent, un cop la va conèixer en persona, la va rebutjar, encara que s’hi va haver de casar forçat pel compromís. El cas va acabar sis mesos després de l’enllaç, amb un nou divorci, quan ja havia aparegut a l’escenari la que seria cinquena esposa del rei, Catherine Howard, amb qui s’hi va casar tot seguit.

La investigació històrica també ens explica que Catherine Howard fou decapitada poc després acusada d’adulteri, però encara no s’ha pogut explicar satisfactòriament què va passar en l’afer del retrat pintat per Holbein. A partir d’aquests fets reals, l’obra omple l’enigma per mitjà d’una ficció versemblant, en la qual el joc entre realitat i aparença, la condició de l’art i el paper de l’artista davant la vida i el poder prenen el protagonisme.

Tots amaguem alguna cosa. I tots intentem buscar darrera la façana de l’altri allò amagat i desconegut. Sabem que si aconseguim descobrir què hi ha al darrera, tindrem un poder absolut sobre l’altri, perquè, a més, creiem que el que nosaltres amaguem està molt ben protegit i ningú ho descobrirà. I ens sentim segurs. Però quan algú hi penetra, sorgeixen les nostres debilitats i les nostres pors.

I el joc de viure i de relacionar-nos amb els altres va precisament d’això. I per intentar descubrir què amaga el del davant, busquem jocs, preguntes indirectes, juguem una partida de cartes, on tant important és descobrir el joc de l’altre com que l’altre no descobreixi el teu.

Si ens poguéssim mirar des de fora aquest joc de la vida, i l’haguéssim de pintar, com ho fariem? L’objectiu del Mestre Holbein és pintar la realitat tal com és. I això significa també trobar-ne la part amagada. Però quan et fan un encàrrec en el que has de falsejar aquesta realitat, i quan les pressions polítiques d’aquest encàrrec són tant importants –tant que s’hi juga el futur del pais, i en perilla la pròpia vida-, quina ha de ser la postura de l’artista? Holbein intenta solucionar-ho amb un joc també perillós. Perillós perquè entra en joc l’engany, les mitges veritats i la sensació de trair les pròpies creences, i per tant, esdevenir incomprès per aquells que confiaven en ell.

Així és com hem vist aquest magnífic text de Gerard Vázquez i Jordi Barra. Així d’interessant i de complex. Amb una història que t’atrapa. Quin gran exercici teatral pels actors! Com en els textos del Premi Nobel Harold Pinter, el més important és el que els personatges no diuen. I Així funciona la seducció, motor absolut del text. La seducció no només en tant que atracció sexual, que també, sinó en tant que lluita per conèixer totes les cares de l’altri. Una història, que per partir d’una base real i històrica –perdoneu la redundància-, en sorgeix una ficció amb un aire versemblant. Potser el que va passar realment amb el retrat de Anne de Cleves no va tenir res a veure amb la ficció explicada a “El Retratista”. Però aquesta ficció és absolutament creible. Podria haber passat. I aquesta barreja de realitat i ficció sedueix, perquè amaga, perquè descobreix el que cal, i el que no ho deixa a les mans de l’espectador… Perquè com diu el personatge de Holbein en un moment del’obra, “El món no és el que veus!” i dirigint-se al seu deixeble afegeix: “No ho oblidis!”. Nosaltres hem procurat no oblidar-ho i tenir-ho molt present a l’enfrontar-nos amb aquest text.

Pep Duran
Director

Tot comença quan descobreixo el text. D’aquelles maneres casuals,… o no. M’agrada remenar a les llibreries teatrals, especialment la del Teatre Lliure i la del TNC. Això quan no estic a Londres i remeno per la magnífica llibreria del Royal Nacional Theatre. I un dia en que em sobrava temps i anava al Versus Teatre, em vaig acostar al TNC per fer un cop d’ull a la llibreria. Feia poc temps que havia vist “Uhhh!” de Gerard Vázquez i em va cridar l’atenció un llibret amb una obra que es deia “El Retratista” i que ell n’era co-autor. Vaig decidir comprar-lo. I abans d’entrar al Versus, mentre em prenia un cafetó en un bar dels voltants, vaig empassar-me el text, oblidant-me del temps i de tot. Em va absorvir i captivar. A més, es donava la circumstància que estava buscant un text pel nou espectacle de “Sclaka’si”, i aquest s’adeia per personatges i em donava la facilitat de poder planificar els assajos d’una manera més fácil, ja que en cap escena calia que hi haguessin més de dos actors per assaig. Un cop decidit, doncs, i parlat amb la resta de l’equip, vaig voler endinsar-me en el món descrit a l’obra. Vaig buscar informació de l’època i vaig anar descobrint un apassionant món del que només en tenia una vaga imatge: la del Rei Henry VIII i les seves sis esposes. Entre d’altres coses, vaig fer-me amb un DVD d’una magnífica sèrie de la BBC de l’any 1970 titulat precisament “LES SIS ESPOSES DEL REI HENRY VIII”. Eren sis episodis dedicats cada un a una de les sis esposes. Lògicament el meu interès va ser principalment el de veure el capítol dedicat a Anne de Cleves, però em vaig empassar tots sis episodis. Una magnífica ambientació i interpretació amb uns guions esplèndids m’han permès fer-me una imatge del que passava a la cort del rei, amb totes les intrigues de les que en certs moments, el propi rei n’era víctima. D’aquesta manera he pogut conèixer més qui era Anne de Cleves i les raons que portaren al Rei a casar-s’hi. I, també, a conèixer una mica més qui era Hans Holbein, el pintor de la cort.

Precisament l’altre aspecte en el que he buscat la màxima informació possible, per impregnar-me del seu art, ha sigut sobre Hans Holbein. I és per això que he dedicat moltes estones a contemplar els seus quadres, bé en llibres, o bé fins i tot anant a Londres a veure una magnífica exposició que s’estava fent en aquells moments sobre la seva obra en el Tate Britain. Una recopilació d’obres que fins al moment no s’havien pogut veure juntes. Però un dels seus quadres que em va donar més pistes sobre la seva pintura i els missatges que se’n podrien desprendre, i per tant, molt adient i coherent amb el propi text de “El Retratista” va ser “Els Ambaixadors”. Un quadre que es pot veure en el National Gallery i que l’he anat a veure en dues ocasions. A la primera em va sorprendre. El vaig observar, intentant trobar detalls entre amagats i visibles. En el fons, em va seduir de la mateixa manera que m’havia seduit el text que estavem ja treballant. La segona vegada vaig anar a observar la gent. També era sorprenent com tot allò que el quadre té de intrigant sedueix al públic. Sense cap dubte era dels quadres amb més gent al seu voltant de tota la National Gallery. Observava i intentava retenir a la meva memòria les mirades i els gestos de tota aquella gent llegint primer l’explicació al costat del quadre, i tot seguit buscar l’angle adient de visió per observar el que acabaven de llegir.

Tot això m’ha servit per formar a la meva imaginació una visió global del moment de l’obra i per imaginar-la dalt l’escenari. En el moment de concretar, doncs, havia de començar per l’espai escènic. Des del primer moment vaig tenir clar que hi haurien dos espais diferenciats per l’epoca en què passa l’acció, i així, com des d’una mirada al passat, la part del fons de l’escenari, més elevada, seria el Castell de Heves, residència de Anne de Cleves, i la part davantera de l’escenari seria on passa tota l’acció, a la sala de pintura del Palau de Whitehall, i que la finestra d’aquesta sala que hi juga un paper important en determinades escenes, em serviria per connectar d’una manera figurada els dos espais al final de l’obra. Altres elements que em preocupaven eren el vestuari i les músiques. De fet el que més maldecaps m’ha donat ha sigut el vestuari. Primer perquè no m’acabava de fer el pes fer-ho amb un vestuari realista i de l’època i després també per un tema econòmic. Com sempre en aquests casos la pista te l’ha de donar el propi text i la coherència amb la línia que vol seguir l’espectacle. Així, vaig tornar a la frase de l’obra que més ens ha guiat el nostre treball: “El món no és el que veus”. La decisió era de representar el text el més fidel possible a la realitat històrica. Vull dir que en el fons, nosaltres també estem fent un retrat, i en la línia de Holbein, cal fer-lo el més fidel possible a la realitat. En aquest sentit, jo volia que la nostra posada en escena fos el màxim de creible possible. Nosaltres haviem de dir al públic que històricament els fets van passar com diu l’obra. Però “El món no és el que veus”, és a dir, en el nostre cas, el que mostrem no va ser realment com va passar tot, sinó que no deixa de ser ficció. I això, com a les obres de Holbein, calia fer-ho explícit d’una manera indirecta: en el nostre cas amb el vestuari. L’altra línia de l’espectacle és el considerar tota l’acció com un gran joc de cartes en el que al final hi ha uns guanyadors i uns perdedors. I això ho hem volgut reflectir també amb els blancs i negres del vestuari.

Pel que fa a la música, sempre em vaig imaginar música interpretada per instruments de l’època. A més, era evident que necessitava per una escena en especial una giga. Sincerament desconeixia completament què carai era una giga, i per tant vaig començar a investigar. A mesura que anava descobrint-ho anava tenint més clar que la música hauria d’estar basada en aquesta dansa. I ai las! Vaig descobrir que allò que els actors del Globe Shakespeare Theatre ballen sempre al final dels espectacles és precisament una giga. Sembla que aquesta era una tradició que sempra es seguia en el teatre Elisabetià. La decisió era clara, doncs, intentar aconseguir algun enregistrament del Globe Shakespeare Theatre. Un cop aconseguit, era simplement qüestió de triar les més adients. I com a un petit homenatge meu a aquest teatre tan especial per a mi, vaig proposar als actors de ballar una giga al final de l’obra. I així ho hem fet, amb la col•laboració de l’Albert Manyosa en la coreografia.

Tot això havia de veure’s reflectit també en els assajos i la feina dels actors i actrius. Amb totes les dificultats de memorització de text, d’horaris, de sales d’assaig (hem utilitzat quatre sales diferents de Cardedeu i de Breda)… Però amb ganes de fer un bon espectacle teatral i de fer arribar a aquells que ens vulguin venir a veure la nostra passió per un text esplèndid. El meu reconeixement a tots ells, per la seva feina i per la confiança. Diu William Ball, un prestigiós director nordamericà, que si es dónen medalles al valor a soldats ferits o morts en el camp de batalla, caldria donar el nostre reconeixement als actors i actrius, que no només s’atreveixen a “parlar en públic” (diuen les enquestes que és, amb molta diferència, al que la gent li té més pànic, més que no pas a la mort) sinó que parlen, pateixen i riuen en nom d’un personatge davant d’un públic que els mira expectant. I encara més mèrit en el cas del món del teatre amateur.

El meu agraïment també als autors, a en Gerard Vázquez i a en Jordi Barra. Des del primer dia que els vaig fer saber que preparàvem “El Retratista” tot han sigut facilitats i s’han posat a disposició de “Scla’ka si” en general i meva en particular per qualsevol dubte o aclariment sobre l’obra que necessitéssim. Sincerament espero que no els defraudem.

Pep Duran
Març 2007