Vaig descobrir per casualitat els fets en els que està basat « The Count of One » quan estava fent un treball de recerca per a un llibre de no-ficció per a joves sobre la reencarnació. Com un exemple d’algú que recordava una anterior vida, vaig fer servir el cas d’un estudiant d’institut que va ser tractat per una hipnoterapeuta de Kansas City que es deia Dell Leonardi. Quan Leonardi hipnotitzava a l’estudiant i el portava enrera en el temps, aquest començava a parlar com si fos John Wilkes Booth, l’assassí del President Abraham Lincoln. Leonardi va escriure una ressenya sobre el cas en un fascinant llibre, “La reencarnació de John Wilkes Booth”.

Quan vaig tenir la idea d’escriure una obra sobre l’incident, vaig intentar posar-me en contacte amb Ms. Leonardi, esperant que em donés permís per adaptar el seu llibre, però no la vaig poder localitzar. Però això va ser per millor, perquè passant el cas a la ficció, vaig poder afegir un conflicte personal de la hipnoterapeuta que no existia, almenys pel que jo sé, en la vida real. El personatge de Stuart Novak és força diferent també del de la vida real, així com també ho són els detalls que dóna de la fugida de Booth i els seus anys a l’exili. (El “Booth” de Leonardi, va fugir cap a San Francisco i va embarcar cap a França, on va viure els últims anys de la seva vida).

Gary L. Blackwood
Autor

El text que presentem en rigurosa estrena a Europa, ha sigut escrit per un prestigiós autor nordamericà, Gary L. Blackwood, més conegut en el seu pais per escriure noveles jovenils i amb força premis al seu darrera. Algunes de les seves noveles han estat traduides a diversos idiomes. La casualitat –i la facilitat de contacte que dóna Internet- va fer que m’arribés el text de “The count of one”. De fet, en un primer moment, vaig poder llegir només el primer acte, i de seguida em va enganxar. Pel propi text i perquè s’adequava al que jo estava buscant. Em vaig posar en contacte amb ell per tal que em fes arribar el segon acte. Pocs dies després el rebia per e-mail. I no em va defraudar, ans el contrari.

“Quan digui un” està basat en un fet real. I malgrat que en principi sembla que tracta de la hipnosi i del que es pot aconseguir amb aquesta tècnica terapèutica, penso que la clau, el tema principal no és altra que el de l’esperança, l’agafar-te al que sigui en una situació límit. Permeteu-me que no digui res més sobre això perquè desvetllaria el final de l’obra.

Hem volgut basar el nostre muntatge en aquesta esperança, en aquesta dualitat de sentiments quan s’arriba a una situació extrema. En la dualitat que suposa el patiment per una banda i l’esperança en temps millors per l’altra. El personatge de la Dian troba en el passat del seu pacient –Stuart- un feix de llum en la fosca vida que porta. A mesura que va descobrint qui és en realitat el seu pacient, aquest feix de llum es va engrandint. De passada coneixerem una mica un fet important de la història americana, com és el de l’assassinat del president Lincoln a través de la veu del seu propi assassí, John Wilkes Booth, curiosament, un famós actor de l’època.

En definitiva, una història rodona que ens ha enganxat, amb una bona dosi d’intriga, aspecte que també hem volgut potenciar, concients que potser és l’actiu més important d’aquest text. I per això la disposició de l’espai escènic que podreu veure. Un text, d’altra banda, que ens ha permès fer un treball previ d’investigació molt interessant, amb l’ajut inestimable del propi autor, Mr. Blackwood, a qui mai li agrairem prou que ens hagi fet confiança.

Pep Duran
Traductor i director

Dian, una psicòloga especialitzada en hipnoteràpia, cansada ja de la seva professió, tracta un pacient que quan està sota els efectes de la hipnosi afirma ser John Wilkes Booth, l’assassí del president Lincoln. Al començament, Dian creu que el seu pacient Stuart simplement s’està identificant amb el famós assassí, però a mesura que van avançant les sessions, comença a adonar-se que està parlant amb el mateix Booth, i va descobrint informacions molt sorprenents.

Gary L. Blackwood va creixer en un poblet a l’oest de Pennsylvania. Als 16 anys un editor ja el va encoratjar a escriure, i als 19 anys va veure publicada la seva primera novela. Des d’aleshores ha publicat vint-i-una noveles i llibres per a joves lectors, i té una dotzena d’obres de teatre representades en teatres universitaris. Ha donat classes d’escriptura per a nens i ha donat moltes conferències a escoles. Actualment viu a Carthage, Missouri amb la seva dona, la seva filla, dos gats i un gos.

La seva primera novela publicada, “Wild Timothy” va ser seleccionada com a “Weekly Reader Book Club” i va ser traduida a diverses llengues, inclòs el castellà amb el títol “Tim el salvaje”, publicat per Editorial Casals. “The Dying sun” va ser escollida com la millor novela del 1989 per l’associació “Friends of American Writers”. “Moonshine” va ser nominada com a Millor llibre per a nens del 1999 per el “Smithsonian Magazine”. El seu llibre “The Shakespeare Stealer” va aconseguir també molt reconeixements, com per exemple ser inclòs per “American Library Association” dins de la llista de “Notable Children’s Books and Best Books for young Adults”.

Com a autor de teatre, va guanyar l’any 1993 el premi “Missouri Scriptworks” amb l’obra “Dark Horse” i entre d’altres s’han pogut veure a l’escenari “Ethan Frome” així com una adaptació de la seva novela “The Shakespeare Stealer” que va ser estrenada en el “Kennedy Center” de Washington DC el març de l’any 2002.

“The Count of One” va ser estrenada en una producció del “Festival of Firsts” –festival que va guanyar- en el “Sunset Center” a Carmel, Califòrnia, l’octubre de 2001.

Gary L. Blackwood va creixer en un poblet a l’oest de Pennsylvania. Als 16 anys un editor ja el va encoratjar a escriure, i als 19 anys va veure publicada la seva primera novela. Des d’aleshores ha publicat vint-i-una noveles i llibres per a joves lectors, i té una dotzena d’obres de teatre representades en teatres universitaris. Ha donat classes d’escriptura per a nens i ha donat moltes conferències a escoles. Actualment viu a Carthage, Missouri amb la seva dona, la seva filla, dos gats i un gos.

No sols em sento afortunat pel fet d’haver assistit a l’estrena de l’obra “Quan digui un”, si no que penso que hi ha molt de desafortunats que no van poder gaudir d’aquesta magnifica obra. La gent que ens dediquem aquest “mundillo” del teatre, sempre lluitem contra aquest “fantasma” del públic, mai saps quan en tindràs molt o quan en tindràs poc, el que si saps és quan s’han perdut una gran obra, i us puc ben assegurar que aquest cop ha estat un d’aquest casos.

En Pep des de el seu punt de vista, sempre molt humil, em deia:- Moi has de tenir en compte que és un muntatge, amb un grup de teatre amateur-. Pep amb aquest muntatge has mostrat tanta professionalitat com qui més, no sols per els impediments que teniu les companyies de teatre “amateurs” (horaris, medis econòmics, família, espais...) sinó per la tasca que has realitzat tant tu com els teus companys el Francesc, la Clara i la Sílvia, sense oblidar l’equip tècnic.

Sols et vull animar a que continuïs fent aquest tasca tan ben feta com l'estàs fent. Jo amb el treball que vaig poder veure el diumenge, sols us puc augurar un molt bon camí.

Moi Aznar
Actor
Publicat a cardedeublogs.com

Em va arribar ahir el DVD i l’he acabat de veure. He hagut d’escriure’t de seguida per dir-vos com de satisfet estic amb aquesta producció. Tots heu fet un treball de primera, i us haig de dir que no tiro floretes fàcilment. Hauré de mirar-me el DVD una altra vegada per apreciar realment tots els detalls de la direcció, però m’han agradat molt les coses que he pogut agafar aquesta primera vegada, especialment l’enginyosa manera en que heu obert l’obra, fent aixecar del divan a en Francesc en el seu paper de Booth passejant-se mentalment, perquè físicament estava en el divan. El punt del climax de l’obra, quan Dian i Booth quasi bé s’encaren l’una amb l’altre, és fascinant. No tinc manera de saber quin tipus de traducció has fet, però a jutjar per la manera que has treballat la producció no tinc cap dubte que és excelent.

Malgrat que no he pogut entendre la majoria dels diàlegs, això no ha sigut obstacle per apreciar el fantàstic treball que fan els actors. L’estil és diferent del que van fer els actors americans, més intens i emocional i per tant més dramàtic. La Clara és deliciosa, divertida, viva i atractiva- La transformació d’en Francesc de Stuart a Booth i a l’inversa és realment sorprenent. El seu Booth és exuberant i dramàtic, i aconsegueix mostrar a Stuart poruc i vacil•lant sense fer-lo antipàticament dèbil. I el sensible treball de la Sílvia és el que fa que tot funcioni com un engranatge. Si mai necessito un terapeuta, aquesta és la mena de terapeuta que vull. A les escenes del final, et trenca el cor.

Haig de felicitar a qui ha fet l’enregistrament de video i de so així com l’edició del DVD. Estic acostumat als teatres que enregistren l’obra amb una càmera des de la platea. Aquest és realment professional, el millor enregistrament que mai he vist. Les entrevistes i les fotos dels assajos són també esplèndides (m’hauria agradat saber què estaven dient els actors)

En definitiva, estic igualment molt impressionat i molt agraït.

Gary L. Blackwood
Autor

Malgrat que es pot representar en qualsevol espai, l’espectacle està pensat per fer-se amb un escenari central de 10x3 aproximadament, amb públic a banda i banda.

Pel que fa a les necessitats tècniques, només ens calen 12 KW de potència per a la il.luminació, que es realitza amb dues torres a les bandes curtes de l’escenari. Si no hi ha possibilitat de fer-se en un espai adequat per a aquesta distribució, també es pot fer “a la italiana”. Pel que fa al so, tant sols es necesita reproductor de CD i etapa de potència.